Entre la ferralla del cotxe sortia una mà. Una mà que pregava auxili. Aquella mà era tota l’expressió d’aquella persona. No hi havia crits de dolor ni de desesperació.
Havia aturat el meu vehicle al cantó de l’accident i vaig encaminar-me per a oferir el meu ajut. Ja havien arribat altres abans al lloc i vorejaven amb curiositat el automòbil sinistrat.
Dues nenes saltironaven a la vorera de la carretera alienes a tot a la tragèdia que les embolcallava. Havien sortit pel seu peu de per les portes del darrera on els danys del vehicle eren minsos.
Al davant hi havia dues persones , el conductor havia aconseguit obrir la seva finestra i per ella treia els plors de la seva ànima. Al cantó del conductor, recolzada sobre la porta obstruïda, potser ferida, potser morta jeia una dona. No es bellugava. Duia un jersei blanc immaculat i faldilles del mateix color . Els ulls violeta sense llum fitaven a l’infinit com si miressin el món. Un de tants mons que desapareixen sobtadament.
Caram mestre, desconeixia aquesta faceta teva, et felicito.
ResponderEliminarSalutacions.
e o que viu, sentiu o escritor quando mirou os olhos dela?
ResponderEliminargosto do que escreves, escreves bem
:)
Un mon nou , potser millor, potser
ResponderEliminarpitjor ......... Qui ho sap?. Ara ella el descobrirà , però no ens dirà els secrets del mon nou, per això ens fa tanta por passar a l'altre banda
El descrius tal com és moltes vegades, masses vegades.
ResponderEliminarInteresant, m´agradan els contes curts, (reals o no) en unas breus lineas descrius terror, por, i la catastrofe.
ResponderEliminarGràcies amics per la vostra benevolència. Intentaré aprofitar alguns dels vostres suggeriments per la pròxima història. L'esguard d'una morta.
ResponderEliminar