L'esguard d'una morta

De sobte, sovint de sobte, al mig del somni em desvetllo

i molts cops, molts penso en el que va ser i en el que va poguer ser.

Em recordo estirat al terra mirant al cel. Res em feia mal. Una extranya calma envaia el meu cos i allà amunt, ben lluny un blau inmens. De sobte, un cop més de sobte, crits al meu voltant. Gent encuriosida que s'apropa i mira però res no fa per qui jeu inerm al terra. I llavors penso en totes les hores no trobades, en totes les coses no fetes i fetes, en els deures i en els havers. Passen uns pocs minuts però pel meu cap passa tota una vida. Arriben els serveis d'emergència i em recullen del terra com a una ploma caiguda d'un au migratòria. Era on no devia èsser. Torno a ser conscient d'on soc i del meu cos. Aquesta sirena amb el seu càntic allunya altres navegants. Em duen cami de casa, cami de l'hospital.

Novament mirant al sostre. Llums que corren sobre meu o soc jo qui es desplaça no ho sé. Sento la veu tranquilitzadora de l'anestesista. El cirurgià em fa broma. Som vells amics. Amb les meves mans vaig dur al món les seves filles i ell ara m'ha d'arreglar la ma a mi. Quid pro quo.

Perdo el món. Nous llampecs a la memòria. Em retrobo amb uns ulls violeta sense vida que em miren i una veu em diu no és temps encara, no és temps.

I llavors ja despert penso en les coses que tenen sentit i en les que no. En les coses que són i en les que només són una aproximació a tots els sentits que la vida ha de tenir.