DAÑOS COLATERALES DEL RECORTE SANITARIO

Siguiendo la petición del Dr. Jaume Canet, os incluyo una carta al director que no llegó a ser publicada en "La Vanguardia". Está en catalán pero el sentido es fácil de entender

Benvolguts amics:

Us demano i autoritzo a difondre aquest correu electrònic reenviant-lo per mitjà de les vostres agendes (per còpia oculta) i penjar-ho a les xarxes socials on participeu per obrir un debat. La Vanguardia ha fet emmudir la opinió sobre la retallada sanitària. La carta que vaig enviar el passat 6 de març (la trobeu en aquest mateix missatge i la resposta que va donar el defensor del lector de La Vanguardia) no solsament no s’ha volgut publicar si no que, des de que el conseller Boi Ruiz va fer pública la retallada del 10% de la sanitat el passat 1 de març, La Vanguardia no ha escrit ni una editorial ni una carta per part dels professionals donant la seva opinió. Nomes una columna de Helena Ris, molt adient i assenyada, va ser publicada el mateix 6 de març a La Vanguardia. Sembla que no va caure gens bé a l’entorn de la Conselleria. La situació que crea la retallada tan brutal té unes greus conseqüències socials i de futur a Catalunya que no es poden passar per alt. No permetem ni que se’ns anestesiï ni que no se’ns permeti donar la nostra opinió sobre el futur de la sanitat pública catalana. Utilitzem les xarxes virtuals per donar les nostres opinions i que els nostres polítics sàpiguen què pensem, per que els mitjans de comunicació no ho faran.

Jaume Canet

DANYS COL·LATERALS DE LA RETALLADA SANITÀRIA

Qui oblida el passat està condemnat a repetir-lo. Any 2002: el govern de CiU, amb Artur Mas com a conseller en cap i Eduard Rius conseller de Sanitat, inicia un pla de xoc per reduir les llistes d’espera. Aquest pla afavorí que hospitals públics i metges se’n beneficiessin d’uns ingressos addicionals que resolien els pressupostos dels centres concertats i incrementaven les nòmines. Ara bé, no hi havia suficients especialistes per assolir els objectius. Per una proposició parlamentària no de llei, la Societat Catalana d’Anestesiologia va rebre l’encàrrec de buscar fórmules que pal·liessin la manca d’anestesiòlegs. Tot i així, amb la connivència de l’administració, es va promoure la captació de professionals estrangers, molts d’ells de forma irregular i que encara segueixen treballant. Un estudi realitzat l’any 2003 (ANESCAT) va revelar que 9 de cada 100 catalans s’anestesiaven cada any, que un 40% de les anestesies no estaven finançades pel sistema públic i que un terç de les operacions va ser d’algun dels 12 procediments triats en el pla de xoc. Amb aquesta informació, la Societat Catalana d’Anestesiologia va fer una previsió de necessitat d’anestesiòlegs tenint en compte el creixement de la població i el relleu de les jubilacions d’aquests professionals. En consonància, en els següents anys es va doblar el nombre d’anestesiòlegs en formació. Any 2004: el govern del tripartit, amb Marina Geli de consellera, va empitjorar la situació augmentant el nombre de procediments del pla de xoc. Això va provocar una escalada d’oferta de treball per captar professionals en la que fins i tot els centres privats havien de competir. Tot i així, ni llavors ni ara el problema de les llistes d’espera s’ha resolt, ni es van avaluar els criteris de les indicacions quirúrgiques ni els resultats. Any 2011: el nou govern de CiU, amb Boi Ruiz de conseller, rebenta aquest pla encara que s’augmentin les llistes d’espera i invita a la població a que es busqui un sistema privat.

Conclusions: El govern de CiU de l’any 2002 va voler obtenir uns rèdits polítics ràpids sense planificar el futur. El govern tripartit va empitjorar la situació amplificant el pla de xoc amb ineficàcia. Ara, en defensa de les mesures contra la bombolla sanitària, es dinamita el que s’ha fet durant 9 anys i en un gest de miopia política es condemna a una gran quantitat de professionals sanitaris al desterrament o a buscar altres feines. La pèrdua d’aquest capítol humà pot ser irreparable. Concretament, aquest any prop d’un centenar d’anestesiòlegs poden quedar a l’atur malgrat que una formació especialitzada de 4 anys els hi havia promès feina segura. S’ha optat per la via fàcil: una reducció dràstica del pressupost sense mirar les conseqüències de futur, com van fer els predecessors en la conselleria. El que cal és utilitzar la crisi com una oportunitat de millora del sistema de salut. Es reduiran costos implicant i educant als ciutadans en el seu us, exigint als professionals que es corresponsabilitzin i s’adaptin a una població envellida que requereix un abordatge mèdic molt diferent i construint un model sanitari públic sostenible per part dels polítics i gestors. Ara bé conseller Ruiz, si la intenció és destruir el sistema sanitari públic, encara que ens vulgui convèncer del contrari, i passar a un a l’americana on cada ciutadà s’hagi de buscar la vida, ja ho està fent bé. El verdader debat és quin model sanitari volem.

Jaume Canet

President de la Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del dolor entre 2005 i 2009